Ets a prop, a frec del seu límit, tan sols
a uns milímetres de la realitat,
com acaronant-la sense fer contacte,
preguntant-te si arribaràs a tocar-la.
Estires la mà però mai no l'abastes,
esperes el moment d'arribar a notar-la,
que et parli a tu, només, rotundament clara
com una veu amable sense matisos,
certesa d'una nova fe a l'esperit.
Ja l'has buscat en cada alè que has pres,
l'has cercat amb constància i disciplina,
esgarrapant la foscor amb les teves ungles,
colpejant el buit immens amb els teus punys,
sempre tan a prop i, no obstant això, sempre
a uns milímetres de la realitat,
a la mínima distància possible,
flotant sobre el seu aroma de veritat,
sense copsar la misteriosa essència,
sense advertir mai el seu sentit darrer.
I quan la trobaràs, potser et sembla austera,
decepcionant i una mica grollera,
com un concert on cada instrument intenta
entonar una melodia diferent,
com un tros de carn viva a les teves mans,
com un altre cos que també cerca el tacte,
com part de tu mateix en una altra carn,
un moment de llum en la fosca memòria
que quan el vols prendre s'esvaeix com somnis
de fina sorra grisa entre els propis dits.
La vols sentir perquè saps que estàs només
a uns milímetres de la realitat;
la realitat, l'ensurt sec, contundent,
l'horitzó definitiu, insuperable,
l'inesperat sobresalt contra els sentits,
primera matèria de tota cosa,
ineludible sòlid que a tots ens espera:
orígen de tot i de tothom, final.
I segueixes estant, com sempre, només
a uns milímetres de la realitat,
i per tocar-la hauries d'oblidar els mots,
deixar i desaprendre tota paraula,
desprendre't del nom i de la consciència,
tornar a mirar-ho tot com per primer cop,
dexar de ser tu per ser com la mateixa
realitat trencada que persegueixes.
Ets a prop, arran del seu límit, tan sols
a uns milímetres de la realitat,
i te'n separa una imperceptible capa,
l'invisible vel conceptual dels mots
apresos, presó imperceptible i tancada,
domèstic refugi de monotonies,
gàbia social de tot simulacre,
cel·la convencional, civilitzada.
Ets tan a prop i tanmateix ets encara
a uns milímetres de la realitat,
contenint als llavis l'impuls salvatge,
el desig innat d'alliberar la fera,
l'anhel de palpar-la i ser només amb ella
un sol cos confós amb la realitat.

Acózar, 2011

Etiquetes de comentaris: