Aquest és el tercer d'una sèrie d'articles sobre la dialèctica. En el primer article, vam realitzar una aproximació a aquest concepte filosòfic. En el segon, vam analitzar els conceptes de la dialèctica presents en el zoroastrisme, una antiga filosofia mística iraniana que va influir de manera notable en el judaisme, el cristianisme i l'Islam. En aquest article tercer, analitzarem el naixement de la filosofia dialèctica a l'antiga Grècia.

La filosofia presocràtica


El terme filosofia, del grec "amor a la saviesa", és equivalent al concepte mazdayasna de Zoroastre que vam analitzar en l'anterior article. La filosofia va néixer a l'antiga Grècia com un intent de superació racional de les explicacions mítiques i simbòliques de la realitat.

És una imatge comuna que els únics filòsofs a considerar seriosament de l'antiga Grècia van ser Plató i el seu deixeble Aristòtil, dels quals s'han conservat moltes obres escrites. Segons aquesta simplificació, Plató va ser el millor deixeble de Sòcrates, un geni filosòfic que va sacrificar la seva vida en honor a la veritat sense deixar escrit cap pensament. Tots els filòsofs anteriors a Sòcrates, les obres dels quals s'han conservat de manera fragmentària, van ser aplegats en la categoria de "presocràtics" i només es van valorar les seves aportacions a la matemàtica i la geometria.

Però en contrast a aquest relat, els mateixos textos grecs que conservem ens parlen d'una llarga tradició de filòsofs que van realitzar aportacions transcendents al coneixement humà de la realitat.

Tales de Milet, el filòsof de la unitat


Segons el mateix Aristòtil en la Metafísica, el primer home a qui convé considerar filòsof va ser Tales, un dels 7 savis de Grècia, nascut l'any -624 a Milet, una ciutat grega a l'actual Turquia. Fill d'una família fenícia, Tales va ser un enginyer hàbil i un astut negociant, però també un gran pensador i observador. En la seva joventut, va tenir contacte amb tribus medes i perses de les quals va obtenir coneixement del zoroastrisme, doctrina que indubtablement hauria de tenir alguna influència en el seu pensament.

Segons Aristòtil, Tales hauria estat el primer a rebutjar els mites i la religió per a explicar la realitat de l'existència i en afirmar que tot l'univers està conformat només de matèria. És per això que també ha estat considerat el primer a intentar aplicar un mètode racional al coneixement i, en conseqüència, en temps moderns, se li ha atribuït ser el primer testimoni de protociència.

Tales va preguntar-se quin era el principi (arkhé) del que provenien totes les coses. Va plantejar l'estudi de la Physis, és a dir, de la natura, de les coses que són, terme del qual prové la física com a disciplina d'estudi. En lloc dels mites, Tales preferia el logos, un terme grec amb molts significats que pot ser traduït com "paraula", "raó" o "proporció" i del qual prengué el seu nom la lògica com a disciplina.

Segons Tales, tota la matèria tenia vida i estava dotada d'ànima, d'esperit, una entitat indeterminada i eterna que feia moure a totes les coses a l'univers. Tales considerava que l'ànima ho impregnava tot i que el seu estat fonamental era l'aigua. Atribuïa a aquest element el caràcter de substància o element primordial, del qual procedien tota la resta de substàncies a través de processos constants de sequesa i humitat. Tales considerava que totes les formes de la matèria eren producte de la solidificació o evaporació de l'aigua, però que en la seva transformació constant, la substància elemental de totes les coses sempre perdurava, mai no era destruïda sinó que es transformava. Així, en definitiva, Tales considerava que el cosmos sencer, format de la mateixa substància, conformava una unitat indivisible.

La influència del zoroastrisme en el pensament de Tales no ha estat estudiada amb profunditat però ha de ser tinguda en consideració. Tot i que el primer culte dels zoroàstrics era el culte al foc, el culte a l'aigua també tenia un paper fonamental en la doctrina de Zoroastre, sota la forma d'adoració a l'aigua dolça com a mare primordial, font de tota la vida, a la que anomenaven Ardevi Sura Anahita.

El concepte de logos, com a "raó" o "proporció" va permetre a Tales concebre l'espai com una immensitat regulada per unes normes o lleis i realitzar descobriments matemàtics a través del mètode deductiu de pensament. Va fer un ús innovador de la rudimentària geometria coneguda en el seu temps i va argumentar diversos teoremes, un dels quals porta encara el seu nom. Gràcies a aquests avenços, va aconseguir mesurar amb exactitud l'alçada de les piràmides a partir de les seves ombres. En astronomia, també va fer avenços notables, arribant a predir un eclipsi. Com a enginyer, se li atribueix ser responsable d'haver desviat el curs d'un riu i haver permès que els exèrcits del seu poble guanyessin la batalla.

El pensament de Tales, materialista i naturalista per excel·lència, va causar un gran impacte entre els seus contemporanis i va fer escola.

Anaximandre


Anaximandre va néixer l'any -610 a Milet. Va ser deixeble de Tales a qui va succeir al davant de la seva escola de pensament. Com a filòsof, va portar un pas més enllà les teories del seu mestre i es va convertir en un important defensor de la raó.

Anaximandre coincidia amb Tales que tota la matèria de l'univers estava formada per una substància fonamental que mai era destruïda, tanmateix, a diferència del seu mestre, considerava aquesta substància com un principi il·limitat i imperceptible que anomenava apeiron, "sense límit", "infinit". Anaximandre considerava que l'aigua era només una de les quatre formes elementals d'aquesta substància original, juntament amb l'aire, el foc i la terra, totes manifestacions d'un mateix principi.

En el pensament d'Anaximandre pren força la idea dels oposats, les forces antagòniques que dominen tota la naturalesa i que són la causa del moviment constant de tot el cosmos. Segons ell, l'Univers s'originà de la separació dels contraris en la matèria primordial, l'apeiron. Comprenia la lluita dels oposats, calor i fred, humit i sec, com l'origen del temps i de la permanent transformació de les coses.

"D'on les coses tenen el seu origen, d'allí també succeeix la seva destrucció, segons la necessitat; perquè es donen mútuament justícia i recompensa per la seva injustícia d'acord amb l'ordenança del temps"

Segons Anaximandre, al principi, la calor es va separar del fred i va donar lloc a una gran bola de llum i foc que, en esclatar, va formar tot l'univers, tesi que ens recorda de manera sorprenent l'actual teoria del Big Bang. Anaximandre va ser el primer a concebre el sol com una bola immensa incandescent, també el primer a establir un model mecànic del moviment dels astres. Tot i que mai va abandonar una concepció geocèntrica del cosmos, on la terra en el centre de l'univers tenia forma de cilindre, el filòsof va considerar que aquesta flotava enmig de l'infinit. Per aquestes teories, se l'ha considerat el pare de l'astronomia grega.

Anaximandre va dedicar-se a l'estudi del temps i va ser l'introductor a Grècia del gnòmon, part essencial del rellotge de sol. Es considera que va ser el primer grec a adonar-se del desviament de l'eclíptica del sol respecte a l'equador terrestre i va crear la primera teoria conservada per a explicar el fenomen dels solsticis i els equinoccis.

El geògraf Eratòstenes considerava a Anaximandre el primer a publicar un mapa del món i el pare de la cartografia. El filòsof també va dedicar-se a l'estudi dels fòssils, a través del qual va arribar a l'encertada conclusió que tots els éssers vius provenien de l'aigua i que algunes espècies havien emergit a la superfície terrestre, encara que la seva explicació d'aquest procés sembli grotesca a la llum del coneixement actual de l'evolució de les espècies.

Heràclit d'Efes, el pare de la dialèctica


Heràclit va néixer l'any -535 a Efes, una ciutat de l'actual Turquia, llavors sota el domini de l'Imperi Persa que tenia per religió oficial el zoroastrisme. L'única font hel·lenística sobre la vida d'Heràclit, l'historiador Diògenes Laerci, el descriu d'una forma llegendària com un home solitari, fosc i turmentat que era anomenat l'"obscur" per la complexitat del seu pensament i que vivia angoixat per la inconsciència de la humanitat, per la qual cosa va rebre el sobrenom del "filòsof que plora".

Igual que molts dels seus predecessors, Heràclit va ser principalment autodidacta i va guanyar la major part del seu coneixement a través de l'estudi directe de la realitat. Malgrat això, també es considera que va tenir accés als coneixements de l'escola milèsia de Tales i Anaximandre, així com de les sectes pitagòriques.

Si la vida d'Heràclit és força difícil d'abordar, la seva filosofia sembla força més clara, tot i haver estat acusat per alguns dels seus contemporanis de transmetre deliberadament el seu coneixement a través de sentències críptiques que dificultaven la seva comprensió. Ben probablement, aquesta fama li provenia de l'ús de l'oxímoron i la contradicció per a construir els seus raonaments sobre la profunda essència dialèctica de la realitat.

Aristòtil considerava a Heràclit el pare de la dialèctica, l'art de la conversa, entesa simultàniament com un mètode de coneixement i com una explicació última de la realitat. Els principis essencials de la seva filosofia es poden resumir amb 6 idees fonamentals.

El logos o la raó, la proporció, l'ordre


"Savis són els que escolten, no a mi, sinó al logos"

Heràclit va concebre el logos com una raó, una proporció, un ordre, una llei natural que condiciona i limita totes les coses. Però al mateix temps, el filòsof el comprenia com una força motora que impel·leix totes les coses al moviment.

El logos d'Heràclit és en molts sentits comparable al concepte d'arta del profeta Zaratustra que vam analitzar en el segon article d'aquesta sèrie. És un concepte polisèmic, ple de connotacions i de difícil interpretació, que conjuga al mateix temps la noció d'un ordre còsmic permanent, regit per lleis físiques immutables, amb la idea d'un impuls creador que empenya el temps cap endavant de manera irreversible.

El logos està, doncs, estretament vinculat a la idea de present com a única realitat i també a la idea de veritat. El logos és també la lògica darrere d'un argument, és el raonament, és el camí, per tant, que porta al nous, és a dir, a la comprensió, a la intel·ligència, a la saviesa. Tanmateix, es lamenta Heràclit, la majoria dels humans no presten atenció al logos, ni viuen d'acord amb ell.

"Sent aquesta raó eternament veritable, neixen els homes incapaços de comprendre-la abans de sentir-la i després d'haver-la escoltat"

Pantha rhei, tot flueix


Segons Heràclit, panta rhei, és a dir, tot flueix, tot es mou, tot està en permanent canvi. Amb aquest senzill aforisme, el filòsof explicava que el canvi i el moviment són les úniques constants del cosmos i que darrere de les coses no roman cap essència eterna, immutable i incognoscible, llevat de les lleis que regeixen la transformació permanent de la matèria. Aquesta mateixa idea, també l'expressava en diferents aforismes considerats com a críptics pels seus contemporanis.

"Embarquem i no embarquem en els mateixos rius, som i no som". "No pots embarcar dues vegades en el mateix riu, perquè noves aigües corren darrere les aigües". És a dir, l'aigua que porta el riu el segon cop que ens hi embarquem és diferent de l'aigua de la primera vegada, que ja ha fluït pel riu cap al mar. Al mateix temps, nosaltres som també persones diferents el segon cop que embarquem, perquè el pas del temps ens ha transformat.

Així l'essència de la realitat no es troba únicament en la substància material que la forma, subjecta al permanent canvi, sinó precisament en el canvi mateix, en la constant transformació a la qual estan sotmeses totes les coses, que està regida per una sèrie de normes o lleis, el logos. El logos és com el riu que roman, per on circulen com aigües el temps, l'espai, la matèria. És el present irrefutable, la realitat que constantment es manifesta com a concreció final de totes les possibilitats latents.

Hodos ano kato, el mateix camí va amunt i avall


Deia Heràclit que "el mateix camí va amunt i avall". Amb aquesta idea expressava la identitat de tots els antagònics, o dit d'una altra manera, que els contraris són manifestacions oposades, subjectives, d'una única realitat. La idea és aplicable a qualsevol àmbit. Passat i futur són les dues cares d'una mateixa cosa, el temps. Calor i fred són dues manifestacions contràries de la temperatura. Gran i petit són les dues cares de la mesura.

Ens diu Heràclit amb aquest aforisme que el camí és el logos i que els seus sentits oposats són només manifestacions antagòniques d'una unitat que es manté íntegra, perquè, simplement, tot és contra el que no és. Amunt o avall, depenen, en conseqüència, del posicionament de l'observador i són expressions de la seva subjectivitat, perquè, tant si caminem amunt com si caminem avall, el camí segueix sent un i el mateix i conserva la seva integritat.

Així, totes les coses es manifesten a cada instant en un punt concret de la gradació existent entre dos contraris. Com que els antagonismes són manifestacions d'una unitat, Heràclit sosté que tot és un, que tot l'univers és una unitat, de manera similar a l'escola milèsia o als pitagòrics i el seu concepte de mònada. Tanmateix, el filòsof d'Efes posava l'èmfasi en la constatació que aquest un, que el cosmos sencer, és una constant de transformació irreversible.

"El fred s'escalfa i el calent es refreda, l'humit s'asseca i el sec es fa humit"

Aquesta transformació afecta, segons Heràclit, la matèria, de manera que totes les coses són impel·lides a passar d'un estat a un altre.

"El foc viu la mort de l'aire i l'aire viu la mort del foc; l'aigua viu la mort de la terra, la terra la de l'aigua"

Així que la matèria és sempre una que va canviant i adquirint les diferents formes dels 4 elements.

"Totes les coses són un intercanvi de foc i el foc intercanvia totes les coses, igual que els béns s'intercanvien per or i l'or per mercaderies"

Heràclit sostenia que el foc lluminós, i no l'aigua com havia dit Tales o l'apeiron defensat per Anaximandre, era la substància primera de l'univers i que de la seva calor emanava tota la matèria. Per a Heràclit, igual que per als zoroàstrics, el foc era el símbol més poderós del canvi constant i del moment present, i era la perfecta representació del logos. Val a dir que si per foc entenem energia, la tesi adquireix una vigència admirable.

Dike eris, la lluita és la justícia


"Hem de saber que la guerra és comuna a tots, i que la lluita és justícia, i que totes les coses esdevenen necessàriament conflictes"

Segons Heràclit, l'harmonia no és la resolució del conflicte entre els antagònics, sinó el conflicte mateix. L'harmonia és com la "tensió de l'arc" que dispara la fletxa, com la "tensió de la corda de la lira" que, en vibrar, emet una nota. L'harmonia, l'equilibri, és el resultat de la tensió dels contraris, del conflicte d'antagonismes.

Així mateix, la resolució de la lluita entre contraris mai no comporta harmonia, sinó que suposa un desequilibri que genera nous antagonismes, infinitament. Per això, trobar l'equilibri equival a acceptar i mantenir la tensió de forces contràries que regeix la natura. L'existència no descansa, no s'atura, el present està constantment en moviment, res és, tot esdevé.

D'aquesta manera, el logos, la paraula, esdevé dialèctica, és a dir, conversa, en qualsevol pla de l'existència que s'analitzi. La realitat és una conversa de la matèria, més aviat una discussió, segons Heràclit. Però una discussió ordenada i regulada estrictament per un conjunt de lleis naturals insuperables, la primera de les quals és la limitació de tota la realitat a l'instant present. El logos governa totes les coses i totes les coses són una en el logos.

Hepesthai a koino, segueix el comú


"Per això cal adherir-se a allò que és comú. Sent comuna la raó (el logos), viuen com si tinguessin un pensament propi"

Diu Heràclit que "els que estan desperts tenen un món en comú, però els que dormen tornen cada un al seu món particular". Els éssers vius compartim allò que és comú, i allò que és comú és el logos, el present. Però els éssers humans, tancats en la gàbia de la societat, aïllats de la natura, arrossegats a la mesquinesa de les relacions socials i la insatisfacció provocada per falses necessitats, viuen d'esquena a la realitat, estan adormits i són incapaços d'entendre la naturalesa final de l'existència present.

Heràclit lamenta que la recerca social dels plaers sensorials dels individus els impedeixi copsar l'òbvia naturalesa de l'ésser, que tot és un que flueix. Per això recomana seguir el camí de l'ésser comú, practicar la humilitat i l'austeritat individual, dedicar-se a la comunitat i a la natura desinteressadament, compartir el bé comú de la vida generosament.

"És necessari que el poble lluiti per la llei com pels seus murs", sentencia el filòsof. Perquè la llei és la garantia de la comunitat humana i de l'humà comú. Perquè la llei és a la societat com el logos a la naturalesa: ordre, raó, proporció.

Ethos anthropoi daimon, l'actitud és per a l'home el seu destí


"El caràcter és per a l'home el seu geni"

Finalment, diu Heràclit Ethos anthropoi daimon, que també podria traduir-se com "l'actitud és per l'home el seu destí". Amb aquesta idea, el filòsof introdueix dos conceptes molt importants de la filosofia: ethos i daimon. L'ethos és el caràcter o l'actitud d'un individu, la seva forma de comportar-se i ser, el daimon és el geni o el destí d'un individu, allò que el defineix i en el que es convertirà finalment. Així, segons Heràclit, allò que determina el que una persona és, no és altra cosa que la seva actitud davant l'existència comuna que comparteix amb la resta d'éssers que habiten el present.

Amb l'ethos, Heràclit desenvolupa la seva concepció dialèctica del cosmos per arribar a determinar que l'objectiu final de la filosofia és l'ètica. Aquest és un procés paral·lel al realitzat pel zoroastrisme que ja vam analitzar en l'article anterior. Zoroastre també va partir d'una visió dialèctica de l'univers, on tot és concebut com la manifestació de la lluita de dues forces antagòniques, la llum i la foscor. També, com Heràclit, aquest punt de partida el va portar a desenvolupar una doctrina ètica, "el camí dels bons pensaments, les bones paraules i els bons actes".

L'estreta relació entre dialèctica i ètica no es redueix a aquests pensadors, sinó que, com veurem en el següent article, és comuna a tots els desenvolupaments del pensament dialèctic.

Acózar, 2017

Etiquetes de comentaris: , ,