Poble gris
Som fills del gris cendra de les xemeneies
que per damunt de l’horitzó de mitgeres
s’alcen governant la gran ciutat trencada.

Som fills del gris pàl·lid de la perifèria,
fills de l’estepa grisa de foc i pedra,
fets de fang gris, pols bruta i terra gastada.

Som fills del gris oliós dels engranatges,
hereus d’un testament de grises cadenes,
grisos descendents d'una grisa nissaga.

Som els néts grisos del treball i la guerra,
cabalers grisos de les grises jornades,
crescuts als arenys grisos, sota les fàbriques.

Tots vam néixer grisos entre els homes grisos
i hem crescut grisos entre paisatges tristos,
grisos de tant beure l'òxid gris de l'aigua.

Som grisos de respirar el fum gris de l'aire,
grisos com fulles grises d'arbres somorts,
com les ales grises dels nostres coloms.

La multitud grisa és un gris laberint,
cada espectre gris en una grisa gàbia,
com un gris insípid que s'estén pel cos.

Desapercebuts, mesclats, gris entre gris,
amb esforç gris llevem la grisa metròpoli
contra el temps gris, contra la grisa godalla.

Grisos, venim del gris i tornem al gris,
al gris etern que ara i sempre sobreviu,
confosos com boira en la ciutat grisosa.

Som el poble gris que sosté la memòria
les pàgines grises on s'escriu la història,
cossos sense nom en els camps de batalla.

Som la prole grisa, genets de les màquines,
semblants al gris asfalt que doma la terra,
grisos com el ciment gris dels habitacles.

Som la gris multitud, usada i monòtona
la xusma grisa anònima i ignorada
l'animal turba, grisa, irrefrenable.

Etiquetes de comentaris: