El gos Diògenes i l'home de Plató
Els homes disputen sobre cavar i reguitnar, però no ho fan sobre el ser bons i honestos.
Diògenes, el cínic

De tots els cínics haguts a la història, el més cèlebre fou Diògenes de Sínop, ciutat situada al nord-est de la península d'Anatòlia, l'actual Turquia. Fill d'un ric banquer de la ciutat, diuen que, de jove, va ser acusat de falsificar moneda i condemnat al desterrament. "Ells em van condemnar a marxar, però jo els vaig condemnar a quedar-se", deia en referència a aquesta espinosa qüestió.

Arribat a Atenes, després d'un llarg i perillós viatge, va sentir parlar a Antístenes i, admirat per la seva saviesa, va demanar-li ser acceptat com a deixeble. Com a aquest, que a ningú admetia, el va rebutjar a cops de bastó, ell va posar el cap a sota, tot dient-li: "Pega'm, no trobaràs llenya prou dura per apartar-me de tu, per tal que m'ensenyis alguna cosa". Des de llavors, com a desterrat i com a deixeble del filòsof cínic, va entregar-se a una vida frugal. Rebutjant tots els luxes i les comoditats que la resta de mortals agraïen, Diògenes s'enorgullia de no necessitar res dels homes. Les seves úniques pertinences eren una tela vella que utilitzava tant de vestit com de llençols, un farcell i un vol de fusta. El vol de fusta el va llançar un dia després de veure un nen que bevia aigua amb les mans, tot exclamant: "Fins i tot un nen em guanya en economia!". Havent estat malalt durant un temps, va proveir-se també d'un bastó que jamai va abandonar i va viure durant molts anys dins d'una bota de fusta.

Diògenes va portar a la pràctica extrema l'ideal cínic de les ensenyances d'Antístenes, rebutjant de manera radical tot allò que considerava convencional perquè l'apartava del coneixement de la naturalesa i l'impedia actuar de manera virtuosa. A l'estiu es rebolcava per l'arena ardent de la platja, a l'hivern abraçava les estàtues cobertes de neu. Deia que s'havia d'estar previngut contra els patiments i en aquest sentit va convertir-se en un ideal de l'estoïcisme. Mai va escriure cap llibre ni va pretendre deixar cap herència. Sempre va desafiar les autoritats i va negar cap legitimitat a qualsevol forma de govern que pogués adoptar-se més enllà de l'assemblearisme natural. D'una manera molt més extrema que el seu mestre Antístenes, va fer de la seva vida la seva ensenyança, rebutjant religions i supersticions, predicant obertament el seu ateisme i mofant-se de cultes i tradicionalismes. A una dona que es prostrava de genolls davant de l'estàtua d'un déu, la va reprendre: "No tens por, filla meva, que el déu vingui a col·locar-se darrere teu, ja que tot està ple de la seva presència?". D'un Pitagòric que intentava demostrar a l'audiència que recordava les seves vides passades i que deia recordar que Diògenes, en una vida anterior, havia estat moliner, se'n va mofar: "És cert! Ara recordo que tu eres l'ase que em portava el gra". A un que li deia que els iniciats en els misteris d'Eleusis gaudien de tots els béns i de totes les meravelles a l'altra vida, l'increpà: "I doncs, tu perquè no et suïcides?".

Així mateix, rebutjava totes les institucions tradicionals de la civilització hel·lènica. A Xenífanes que va inquirir-lo sobre a quina edat era millor casar-se, li va respondre: "Si s'és jove, és massa d'hora; si s'és vell, és massa tard". A algú que va preguntar-li quina hora del dia era la més convenient per a menjar, li va respondre: "Si s'és ric, quan es vol; si s'és pobre, quan es pot". Deia que, en aquesta vida, "les coses bones es venen barates i les innecessàries molt cares, ja que molt més cara és una estàtua que un bon sac de farina".

La seva vida, o el que ens ha quedat d'ella en la memòria col·lectiva, bàsicament gràcies al treball de l'historiador Diògenes Laerci, és certament un compendi d'anècdotes hilarants que formen un conjunt d'ensenyances sobre actituds ètiques i morals a través de l'humor, de manera similar a la saviesa dels idiotes emprada pels místics sufís de l'Islam. Sabem que després de conèixer Antístenes va viatjar sol per diverses ciutats gregues a inspiració del seu mestre i que va estar un temps a Esparta i a Corint. També és sabut que, després d'un viatge en vaixell que va ser abordat per pirates, va ser venut com a esclau a la mateixa Atenes de la qual havia partit feia uns anys. També hi ha testimonis que importants membres de l'aristocràcia atenesa (es diu que el mateix Plató) van oferir pagar la seva llibertat però que ell va rebutjar-ho. Inquirit pel venedor d'esclaus sobre què sabia fer, va respondre: "Sé manar els homes". I al pregoner va dir-li: "Pregona si hi ha algú que vulgui comprar-se un amo".

Diuen que va ser venut a Xenífanes de Corint, a qui va recomanar que l'obeís en tot, i que quan aquest va recriminar-li que allò seria com si els rius caminessin cap amunt, Diògenes va dir-li: "Si estant tu malalt, el teu esclau metge et manés un tractament, també li diries que allò seria córrer els rius cap amunt?". Xenífanes va nomenar-lo tutor dels seus fills i després d'un temps que va determinar el mateix Diògenes, el va alliberar de la seva condició d'esclau. Durant aquells anys, Diògenes va instruir els descendents de Xenífanes i es va convertir en un savi de renom, molt estimat per la família del corinti.

També diuen que, novament a Atenes, va prendre el costum de caminar pels carrers amb una llanterna encesa a ple dia i que, quan la gent, tota sorpresa, l'inquiria sobre el seu comportament, responia: "Busco un home". "El carrer n'és ple", li deien. "Homes, he dit; mossos sí que en vaig veure a Lacedemònia". Així mateix, a un atleta que es mofava d'haver vençut els homes als Jocs Pitis, el va reprendre: "Jo he vençut els homes, tu només has vençut als esclaus".

Practicava un ascetisme extrem i vivia de les donacions caritatives que obtenia del seu enginy irrespectuós. Alguna vegada se'l veia demanant caritat a les estàtues i, preguntat sobre aquest fet, sentenciava: "M'exercito en el fracàs". En una ocasió que demanava a un avar i aquest s'excusava i deia que ja li donaria un altre dia, ell va reprendre'l: "Per a menjar et demano, no per al sepulcre". Una altra vegada que van preguntar-li perquè la gent donava més almoines als coixos, als cecs i als pobres que als filòsofs, va sentenciar: "Perquè coixos, cecs o pobres, tots tenen por de ser-ne, però de filòsofs, no". Havent vist al retòric Anaxímenes, que estava molt gras, va dir-li: "Oh Anaxímenes, per què no dónes als pobres una mica de la teva panxa? Així tu t'alleugeriràs i a la resta, ens seràs útil". Al ric Cràter, que va oferir-li allotjament i mecenatge, li va respondre: "Prefereixo llepar sal a Atenes que compartir amb Cràter les taules abundants". A un ric que, per donar-li almoina, exigia que Diògenes el persuadís, aquest va contestar-li: "Si pogués persuadir-te d'alguna cosa, et persuadiria que et suïcidessis".

Menjava, cagava i, fins i tot, es masturbava i mantenia relacions sexuals en públic, tal com ho fan els gossos. Certa vegada que el van reprendre pel seu onanisme, exclamà: "Tant de bo, fos tan fàcil treure's la gana així, fregant-se la panxa!".

De totes les anècdotes que s'han mantingut vives sobre Diògenes, la més famosa és la que l'ha immortalitzat com aquell que va ser l'únic capaç de vèncer a Alexandre el Gran. Diuen que, estant a la platja de Corint, el va visitar Alexandre amb el seu seguici imperial. Diògenes prenia el sol i Alexandre, posant-se davant seu, va dir-li: "Sóc Alexandre, el Gran". "Jo sóc Diògenes, el Gos", li va respondre. "Demana'm el que vulguis i t'ho donaré", va dir l'home més poderós del món. "Aparta't del davant, que em tapes el sol", va reclamar-li Diògenes. Es diu que llavors, mentre marxava, Alexandre va dir a un dels seus consellers: "Si no hagués estat Alexandre, hauria volgut ser Diògenes".

El menyspreu de Diògenes per les convencions tenia també un vessant polític. El cínic repudiava la Democràcia d'Atenes i el seu racisme. Va ser el primer a declarar-se Cosmopolita, és a dir "Ciutadà del Món". Atacava de manera especial als rics, als avars i als acaparadors. Atemptava amb la seva mordacitat tot l'ordre establert i denunciava sense mossegar-se la llengua el classisme imperant. La seva filosofia era la recerca de la virtut mitjançant tres formes d'esforç: eleutheria, autarkia, pahrresia (llibertat, autarquia i sinceritat). Concebia la riquesa i el confort com una renúncia a la llibertat natural de l'home en favor d'una vida domèstica i falsa. Era, tal com va dir d'ell un dels seus deixebles, Crates: "com els mestres del cor, que exageren de vegades la nota per tal que els que es desvien, recuperin el to correcte".

Diògenes va ser el més ferotge enemic intel·lectual de Plató i va portar molt més enllà l'antagonisme que ja existia entre el seu mestre Antístenes i el filòsof de l'Acadèmia. A la disputa de Plató l'anomenava consumpció, pel fet que es consumia a ella mateixa. Es diu que una vegada que Plató exemplificava la seva teoria davant d'un gran auditori amb una taula i un vas, Diògenes el va interrompre: "Oh, Plató, jo certament veig la taula i veig el vas, però no puc veure ni la taulitat, ni la vaseitat!".

També se sap que un cop que van objectar-li que ell demanava caritat i Plató no ho feia, ell li va respondre: "També ell demana, però... el cap apropa perquè no el reconeguin". (citant un poema sobre la hipocresia).

Són conegudes les seves diferències personals en petites trifulgues. Una vegada que Diògenes menjava figues seques, a Plató va dir-li: "Pots participar d'elles". Com que Plató en va menjar, el va reprendre: "Participar, t'he dit; no menjar". Una altra vegada, que Diògenes va demanar-li dues figues i Plató va enviar-li un canti ple, el cínic el va criticar: "Si et pregunto quan fan dos i dos, diràs que vint? Tu, ni dones segons et demanen, ni respons segons et pregunten".

Encara que no la més famosa, segurament la més divertida de les anècdotes que es conserven sobre la crítica de Diògenes a l'Idealisme de Plató és aquella que narra com, un cop Plató va haver definit l'Home com "l'animal de dues potes i sense plomes", Diògenes va agafar una gallina, li va arrencar les plomes i la va llançar a l'Àgora, tot cridant: "Ve-t'ho aquí: l'home de Plató!"

Acózar, 2010

Etiquetes de comentaris: ,