"La disciplina més necessària és desaprendre el mal"
Antístenes, el cínic

L'estudi de les fonts originals sobre els filòsofs grecs revela una cosa sorprenent: de tots els deixebles de Sòcrates, Plató fou el menys Socràtic. I la veritat és que Aristocles Podros (autèntic nom de Plató) posà en boca del seu mestre una teoria que havia de destorbar la humanitat durant mil·lennis i que va ser refutada per tots els altres deixebles de Sòcrates: la Teoria de les Idees. El monstre, és a dir, l'Idealisme, es trobava tan a gust amb qualsevol forma de poder que va ser enaltit durant segles com l'obra cabdal de la Raó humana, quan era ben poca cosa més que una filosofia descafeïnada i servil amb el poder per als seus contemporanis.

Certament, tant estoics, com epicuris, com cínics, fins al mateix Aristòtil (alumne avantatjat de Plató i guia d'Alexandre el Gran), haurien de posar en dubte la validesa d'una argumentació tan inconsistent i pueril. Es podria dir que, excepte Plató, la major part dels filòsofs posteriors a Sòcrates eren materialistes, és a dir, consideraven la matèria la primera realitat cognoscible i les idees eren per a ells representacions abstractes sorgides a posteriori. Tots els corrents que es reclamaven hereus del llegat Socràtic van atacar i refutar la Teoria de les Idees amb major o menor subtilesa: de fet, la majoria van néixer com a respostes a ella i, en part, com a reclamació de les ensenyances filosòfiques, potser socràtiques, i considerades autèntiques. Si fóssim sincers amb les fonts que tenim, hauríem de dir que, sense cap mena de dubte, el corrent filosòfica que millor va recollir i portar a terme les principals ensenyances de Sòcrates va ser l'escola cínica d'Antístenes: els Cínics.

Els Cínics, el nom dels quals vol dir literalment "els gossos", van guanyar-se el seu nom perquè d'una banda es comportaven com aquests animals en determinats sentits, vist és clar des del punt de vista conservador de qui els criticava, i de l'altra, perquè es reunien al Cinosargue, que podria traduir-se com la "plaça del gos blanc". En efecte, una de les coses més importants per entendre aquella disputa filosòfica, és copsar l'enorme sentit simbòlic que té el fet que, tot just després de la mort de Sòcrates, el seu deixeble Antístenes abandonés l'Àgora per prosseguir la seva tasca al Cinosargue. Aquest emplaçament era una gran plaça oberta sense pavimentar als afores d'Atenes, que era utilitzada com a lloc de trobada dels metecs, és a dir els immigrants, lliures però sense dret a ciutadania, i les classes més pobres. Allà practicaven esports, xerraven i efectuaven les mateixes rutines que els oriünds d'Atenes, però lluny de l'Àgora i l'Estadi que estaven reservats als ciutadans de ple dret, és a dir, els mascles majors d'edat nascuts de pare i de mare atenesos. La història ens ha deixat una curta però contundent biografia d'Antístenes, que, a l'igual que Sòcrates, va dedicar-se ben poc a escriure, va predicar la seva filosofia oralment i, sobretot, amb els seus actes. Va ser l'únic que va enfrontar-se intel·lectualment a Sòcrates, recriminant-li precisament el seu classisme vers els qui no eren oriünds i la seva col·laboració amb una forma de Democràcia que deixava fora gairebé tres quartes parts de la població, dones, immigrants i infants. Natural d'Atenes, però fill d'emigrants de Tràcia, la seva procedència va condicionar-lo de manera determinant. Li recriminaven sovint que opinés com ho feia sobre temes que afectaven la ciutadania, quan a ell, per ser metec, li era denegat aquest privilegi; a la qual cosa ell responia: "també la mare dels Déus era de Frígia" (en referència a Deméter). El mateix Sòcrates va dir d'ell que "de dos atenesos no hauria nascut un home tan esforçat".

Es diu que va gaudir d'una bona situació econòmica mentre era jove i va estudiar oratòria del mestre Gòrgies, entre d'altres. Després va conèixer a Sòcrates i renuncià a la vida ociosa i abundant per convertir-se en un dels seus principals seguidors. Vivia al Pireu i caminava cada dia més de 40 estadis per a sentir al que considerava l'home més savi. Admirava entre tots els homes a Ciro el persa, enemic tradicional dels grecs, i entre tots els grecs a Hèracles, el més voluntariós home de la història.

El seu enfrontament amb Plató era antic i se'n conserven moltes anècdotes que deixen entreveure un evident antagonisme polític, per damunt del cordial respecte que més o menys van mantenir com a deixebles del mateix mestre. Es diu que una vegada que Plató estava malalt, el va anar a visitar i veient els vòmits en un recipient al costat del llit, va dir-li: "Veig que has fet fora la còlera, però la pompa encara no". Recriminava a Plató el seu servilisme amb l'oligarquia atenesa i el seu gust per la dramatització. Així mateix, certa vegada va suggerir als notables atenesos que decretessin que els ases eren cavalls, de la mateixa manera que tan sovint decretaven que solemnes estúpids fossin generals. Una altra vegada que van referir-li que Plató parlava malament de la seva doctrina, va dir: "De reis és escoltar maldats, havent realitzat bones obres".

Rebutjava tota alabança pública i quan sentia parlar bé d'ell mateix intervenia: "Quin mal he fet jo?". Deia que "els corbs devoren als morts, de la mateixa manera que els aduladors devoren els vius".

El cos fonamental de la seva filosofia era un materialisme radical fortament impregnat d'un comunisme primitiu que va influir de manera notable sobre els corrents estoics i epicuris. Va definir la virtut com "l'adequació entre el comportament humà i les lleis naturals". L'historiador Diògenes Laerci va recopilar les seves ensenyances: "Que la virtut es pot adquirir amb l'estudi. Que el mateix és ser virtuós que ser noble. Que la virtut és suficient per a la felicitat, no necessitant res més que de la fortalesa de la qual parlava Sòcrates. Que la virtut és sobre les operacions, i no necessita moltes paraules ni de les disciplines. Que el savi en té prou amb ell mateix. Que totes les coses pròpies són també alienes. Que la falta de celebritat és un bé, i igual al treball. Que el savi no ha de viure segons les lleis establertes, sinó segons la virtut. Que s'ha de casar per motiu de procrear fills i amb dones precioses. Que ha d'estimar, perquè només el savi sap la que ha de ser estimada."

Antístenes defugia la via de l'ascetisme i l'abstinència, però feia seu el lema apol·lini "tot amb mesura". Rebutjava tota diferenciació entre els homes, fos per classe, per sexe o per procedència geogràfica. Per a ell, totes les lleis eren vulgars convencions humanes que servien només a l'ordre dels poderosos. Per aquest motiu, no s'enutjava amb els qui l'anomenaven gos. Més a prop de la llibertat i la virtut trobava a un gos que a un ésser humà, que hauria de desaprendre totes les supersticions i creences imposades, per a discernir la veritat.

Ja de gran, afligit per una malaltia pulmonar, va visitar-lo el seu deixeble Diògenes de Sínop i a la pregunta del mestre "qui em deslliurarà d'aquests mals?", el deixeble amb una daga a la mà va respondre "aquest". Antístenes va dir llavors: "dels mals he dit, no de la vida".

Diuen que fins al final dels seus dies va mantenir la tranquil·litat d'esperit, el caràcter sarcàstic, la fina ironia i el bon humor i que va morir amb un somriure als llavis, talment com un gos feral que abans de morir es retroba amb el seu propi llop.

No se'ns ha conservat cap dels llibres d'Antístenes. El temps ha convertit la seva vida en la mateixa ensenyança de la seva doctrina. Diocles li atribueix també aquestes paraules: "Per al savi cap cosa hi ha peregrina, cap estranya. El bo és digne de ser estimat; i el virtuós bo per ser amic. Cal, en la guerra, buscar-se aliats que siguin animosos, i al mateix temps justos. La virtut és una arma que no pot robar-se. Més útil és barallar-se amb pocs bons contra molts dolents, que amb molts dolents contra pocs bons. Convé prevenir-se dels enemics, ja que són els primers a notar els nostres pecats. En més s'ha de tenir a un just que a un parent. La virtut de l'home i la de la dona és la mateixa. El bo és el bonic; el dolent és el barroer. Cal tenir per estrany tot el dolent. El mur més fort és la prudència, perquè ni pot ser demolida ni lliurada. Els murs han de construir-se en el nostre inexpugnable raciocini i consell".

Acózar, 2010

Etiquetes de comentaris: ,