Sòcrates i l'art de dialogar
El diàleg, la conversa, la tertúlia és una de les primeres fonts de coneixement i la màxima impulsora de la maduració intel·lectual de les persones. En tots els àmbits on la humanitat ha avançat en el seu coneixement, ho ha fet sempre a través del debat crític, la confrontació d'idees i l'intercanvi de punts de vista. La societat contemporània ha elevat la tertúlia a la màxima categoria, l'ha sacralitzat a través del parlamentarisme, l'ha divinitzat a través de la veneració de la democràcia i l'ha popularitzat a través dels mitjans de comunicació, convertits en places públiques on les tertúlies se succeeixen unes a les altres.

La tertúlia és distintiva de l'ésser humà social, és una eina fonamental de la societat, també en la modernitat. Totes les coses humanes es mouen gràcies a la tertúlia. A tot arreu i tothora, els humans avancem xerrant, compartint informació, intercanviant opinions. No hi ha feina que es faci sense reunió prèvia, no hi ha decisió col·lectiva que es prengui sense conversa, tota la nostra activitat és resultat de la transmissió d'idees.

A l'antiga àgora de l'Atenes clàssica, es reunien, ara fa tot just 2.400 anys, diversos grups de persones per discutir sobre totes les qüestions que afecten els éssers humans. Passaven els matins enraonant al sol, especulant sobre l'origen de la vida i sobre el seu sentit més profund, esgrimint opinions molt diverses al voltant de les actituds humanes, confrontant posicionaments contraris sobre qüestions polítiques, econòmiques i socials que afectaven de manera directa les seves vides.

Hi havia tota una multitud de filòsofs obstinats i clarividents que cercaven la resposta als misteris de la vida. Tales de Milet fou, per a molts, el pare de la filosofia, l'amor a la saviesa. Amb clarividència, considerava l'aigua l'element primordial i el motor de la vida, origen, substrat i causa darrera de tota l'existència. Oposat a ell, Heràclit considerava que era el foc, i no l'aigua, el principi fonamental, l'Arxé primordial. Anaxímenes, per la seva banda, apostava per l'aire com a substància bàsica i, Xenòfanes, contrari a tots els anteriors, deia estar convençut que era la terra, l'element primigeni. Empèdocles va intentar posteriorment guanyar la batalla filosòfica amb una cinquena via i va afirmar que els quatre elements eren primordials i que eren l'amor i l'odi els principis motors que regien la combinació o la separació entre ells.

Pitàgores fou dels primers a crear escola. Per a ell, la clau eren els números, conceptes abstractes e ideals que es podien reconèixer en tota la matèria. Al voltant d'aquell infatigable viatger, que havia après els secrets numèrics a l'antiga Mesopotàmia i havia estat iniciat en els misteris de la reencarnació de les ànimes a les llunyanes regions de la vall de l'Indus, va crear-se ràpidament un cercle de seguidors que van trigar ben poc a convertir el pensament del mestre en una ridícula ortodòxia. De tots aquells ancians del passat remot, n'hi va haver que van demostrar estar proveïts d'una singular clarividència, com Anaxàgores, que va ser condemnat a l'exili per afirmar que "el sol és una mena de pedra incandescent", o Xenòfanes, que va ridiculitzar i criticar ferotgement l'antropomorfisme del politeisme olímpic, o Demòcrit, que va oposar-se a l'immobilisme del vell Parmènides amb una teoria de la matèria que la descrivia com un conjunt de partícules indivisibles i universals anomenades àtoms que es movien constantment en el buit.

Entre tots aquells filòsofs van créixer els sofistes, oradors professionals que podien argumentar qualsevol cosa, antecedent directe dels advocats deel nostre temps, i que van trobar el gust i el benefici en parlar pel públic. Tant els hi feia sobre què, tant era a favor de quina posició, eren els primers mercenaris de la paraula, que guanyaven grans fortunes venent el seu art. Però, sens dubte, el més famós de tots aquells filòsofs de l'àgora fou Sòcrates, un vell baixet i grassonet, amb aspecte de sàtir, desendreçat fins al punt que era motiu de burles.

Malauradament, tot el que sabem sobre la filosofia de Sòcrates es redueix a tres fonts: els escrits de Xenofont (plagats de contrastats errors històrics), les sàtires d'Aristòfanes, on és mostrat sempre com un sofista amant de la xerrameca, i les obres del seu deixeble Plató. S'ha discutit molt sobre el pensament que Plató posà en boca de Sòcrates i probablement sempre quedarà el dubte de si realment va existir, més enllà de com a recurs literari de l'autor dels diàlegs. Es diu que Sòcrates centrava l'atenció del seu discurs en el mètode racional del coneixement i reclamava de tota filosofia que fos alguna cosa més que simple especulació sobre l'origen i la finalitat de l'existència de totes les coses: pretenia que allò que no servia de guia a les persones en la seva vida diària no era filosofia.

Entenia la filosofia com la recerca racional del coneixement d'un mateix. Predicava la introspecció i sostenia que cadascú era responsable dels seus actes i que era convenient avançar per camins de virtut per a viure bé. "Coneix-te a tu mateix" era la seva màxima. Emprava dos mètodes dialèctics per guanyar els debats: la ironia i la maièutica. Primer, donava la raó al seu contrincant per a després anar destapant les petites contradiccions del discurs del seu oponent, fins al punt de fer que fos ell qui estigués donant la raó a Sòcrates amb el seu assentiment. Menystenia el culte a les divinitats paganes i assegurava seguir la veu d'un daimon interior que li servia de guia. Es considerava un ferm defensor la Democràcia d'Atenes i gaudia del debat intel·lectual com si fos un dels majors plaers terrenals. Amb la seva actitud defensava una concepció practicant de la Democràcia, qüestionava amb enginy les decisions dels polítics i els governants, però era summament respectuós amb les decisions de les institucions que considerava totalment vinculants, fins al punt d'acatar-les com si en fos un partidari malgrat no estar-hi a favor.

Malgrat haver mostrat escàs interès pels assumptes celestes, Sòcrates va mantenir una relació estreta amb el sacerdoci del Déu Apol·lo, sol del coneixement, patró de les arts i virtuós arquer mític vingut de les terres nòrdiques d'Hiperbòria. És famosa la cita de l'oracle de Delfos, santuari d'aquesta divinitat que va anomenar Sòcrates "l'Home més savi de Grècia", a la qual cosa ell va respondre: "Només sé que no sé res".

De totes les coses atribuïdes a Sòcrates, la més simbòlica és, probablement, la seva mort. Acusat d'haver corromput els joves amb cultes estrangers i de no tenir respecte pels déus locals, fou condemnat a mort per un jurat popular. Després d'haver demostrat amb un històric discurs la falsedat de les proves presentades contra ell, va acatar la sentència de pena de mort o exili, ingerint una dosi de cicuta. Sòcrates no estava d'acord amb la sentència però va admetre que acatar-la era el més coherent amb la seva forma de pensament. Amb el seu acte va voler demostrar que la seva filosofia no era una simple especulació sofista, sinó una arrelada convicció que afectava els seus actes.

Avui, com en temps de Sòcrates, tot arreu i sense descans, els humans conversem. Difonem i intercanviem reflexions sobre els misteris més foscos que s'amaguen darrere la condició humana, sobre qüestions polítiques que afecten les nostres vides diàries, sobre temes molt diversos que sol·liciten de la nostra actuació, del nostre moviment, que requereixen una pràctica democràtica conscient. Ho fem a peu de carrer, a la taverna, a la taula, a la feina i en el nostre temps lliure. La societat és una gran tertúlia: als carrers, a les places, als parlaments, als platós de televisió.

No obstant això, malauradament, ni als carrers, ni a les places, ni als parlaments, ni a la TV, mai no hi he vist cap Sòcrates dels temps moderns. La tertúlia contemporània és sofista per antonomàsia, antagònica a la concepció de la filosofia que defensava Sòcrates. Cap d'aquests grans tertulians que prediquen receptes sobre la naturalesa de l'existència i sobre els camins de la virtut, cap viu d'acord amb les seves paraules, cap d'ells duu fins a les darreres conseqüències el seu pensament. Tots ells, quan abandonen l'auditori i retornen al confort de la seva llar, senzillament, canvien de canal com si tot el que han dit hagués estat només una tertúlia més, de tantes.

Insistia Sòcrates que una filosofia que no canvia la vida quotidiana de les persones no mereix ser considerada filosofia. La filosofia era útil per al filòsof d'Atenes només si conduïa a l'ètica i, per això, menystenia les especulacions metafísiques dels sofistes. Una cosa semblant passa en els temps actuals. La política, per exemple, no mereix el nom de política com a govern de l'Estat, ja que sembla haver perdut qualsevol efecte sobre la realitat, com si habités encapsulada en un món paral·lel, sense arribar a afectar mai la vida material de la gent.

Val a dir que, després de dos mil·lennis, les ensenyances llegendàries de Sòcrates mantenen tota la seva vigència. Necessitem avui, més que mai, aprofundir en l'art de la conversa, per a edificar una ètica sincera que acompanyi amb humilitat tot el coneixement. De poc o de res, serveixen les paràboles pomposes i pretensioses dels sofistes, tampoc en el segle XXI. La humanitat necessita, com l'aire que respira, una filosofia per a la vida.

Acózar, 2017

Etiquetes de comentaris: ,