Dialèctica V
Aquest és el cinquè d'una sèrie d'articles sobre la dialèctica. En el primer article, vam realitzar una aproximació a aquest concepte filosòfic. En el segon, vam analitzar els conceptes de la dialèctica presents en el zoroastrisme, una antiga filosofia mística iraniana que va influir de manera notable en la filosofia grega, en el judaisme, el cristianisme i l'Islam. En l'article tercer, vam donar una mirada general al naixement de la filosofia dialèctica a l'antiga Grècia i, especialment, a les aportacions d'Heràclit. En el quart article, ens vam centrar en la dialèctica des de la perspectiva del pensament taoista, possiblement, la més completa i elaborada concepció dialèctica de l'antiguitat. En aquest cinquè article, revisarem el paper de la Dialèctica en la filosofia idealista de Plató i després l'evolució del concepte en el pensament d'Aristòtil fins a l'Escolàstica.

Parmènides, la negació de la dialèctica i la paradoxa metafísica

El perfeccionament del pensament racional va impulsar l'antiga filosofia grega fins a importants fites mai abans assolides, però també va suposar l'arrelament de diferents paranys intel·lectuals que trigarien centúries a superar-se. La potència del logos (la paraula, la raó) va anar desplaçant de mica en mica la màgia de les percepcions i les limitacions de les explicacions mítiques de l'univers. El coneixement racional es va contraposar al coneixement sensorial, l'esperit es va elevar per damunt de la matèria i la lògica abstracta es va imposar a les percepcions concretes. Sens dubte, aquest procés va permetre avenços molt significatius en la comprensió humana del cosmos però també va comportar certa sobrevaloració de la raó i un menyspreu desmesurat de les percepcions i de l'experiència.

Parmènides d'Elea, nascut entre el -530 i el -515 a la Magna Grècia, va escriure una única obra filosòfica que tingué una gran influència en el pensament occidental. La seva reflexió "Sobre la Naturalesa" estava centrada a trobar respostes al misteri ontològic primordial, la identitat del ser, a través d'una via exclusivament racional. Mitjançant un raonament lògic aparentment irrefutable, Parmènides va assolir conclusions que negaven la realitat que ens resulta perceptible a través dels sentits.

En la seva obra, Parmènides raona que davant de l'ésser hi ha tres posicionaments possibles. Primer, rebutja l'explicació atribuïda als pitagòrics segons la qual existeix el buit. Argumenta que el buit equivaldria al no-ser i que el no-ser no pot existir. En segon lloc, rebutja que el ser pugui contenir el no-ser, amb una argumentació que s'ha interpretat com un intent de ridiculitzar el pensament d'Heràclit. Finalment, Parmènides conclou que només hi ha una possibilitat lògica: el ser existeix i és impossible que no existeixi, mentre que el no-ser no existeix i és impossible que existeixi.

A partir d'aquesta premissa, Parmènides desenvolupa una sèrie raonaments lògics molt contundents, en la primera part de la seva obra, anomenada La Via de la Veritat. Explica que l'ésser és un tot integral i complet, indivisible, que és etern perquè no ha sorgit del no-ser i que, per tant, mai no ha estat ni serà, ni té passat ni tindrà futur, perquè sempre existeix en el present, sense principi ni final. Així, l'ésser és immortal, no ha nascut ni mai morirà, es manté immòbil, perquè no hi ha espai buit que permeti el moviment, i també és homogeni i esfèric, compacte i finit. En portar al límit el pensament abstracte i rebutjar completament les percepcions en el seu raonament, Parmènides ens pretén mostrar una naturalesa que es contradiu frontalment amb les evidències que perceben els nostres sentits, nega l'existència de la pluralitat d'éssers particulars, del temps, de les generacions i del moviment mateix.

Tanmateix, paradoxalment, tal com va assenyalar repetidament Aristòtil, en la segona part de la seva obra, la Via de les Opinions, Parmènides assenta les bases d'una ciència de la física centrada en l'estudi dels fenòmens i les particularitats, que per a ell, se suposa, constitueixen una pura il·lusió. S'ha especulat molt sobre la ironia que subjau en l'obra filosòfica de Parmènides que, en bona part, és una clara burla de les escoles de pensament del seu temps i suposa una contundent reducció a l'absurd dels principis de la filosofia clàssica. No obstant això, els seus raonaments suposen l'inici de la metafísica.

La filosofia de Parmènides s'ha contraposat a la d'Heràclit durant segles. Si Heràclit definia la realitat com un esdevenir en permanent canvi, Parmènides l'explicava com una identitat immòbil i immutable. En gran manera, aquests enfocaments oposats podrien respondre a diferències de classe. L'enfocament de Parmènides respondria a la ideologia rural dels terratinents i defensaria, en essència, un ordre social immutable i homogeni basat en l'herència i les tradicions. Per contra, l'enfocament d'Heràclit respondria a la ideologia d'una proto-burgesia urbana cosmopolita formada per artesans i comerciants, que defensà un ordre social més progressista i plural, fonamentat en l'adaptació de les lleis i les normes socials a les necessitats humanes.

Tanmateix, aquest antagonisme entre ambdues visions es revela sovint molt més superficial del que sembla, com el producte de punts de vista oposats però no necessàriament contraris sobre una mateixa realitat. En cas de ser així, les línies d'aquests filòsofs no serien contradictòries, les seves divergències no estarien en les conclusions a les quals van arribar, sinó de les hipòtesis de les que van partir. Podríem dir que Heràclit explica una realitat material en constant transformació que és percebuda pels sentits i contestada per l'intel·lecte, mentre que Parmènides mostra una realitat ideal estàtica i immutable que és percebuda per l'intel·lecte i contestada pels sentits. Ambdós pensadors coincideixen en afirmar que la realitat cognoscible a través de les percepcions es mostra com una dualitat d'antagonismes, mentre que la realitat cognoscible a través de la raó mostra la indissoluble unitat i integritat del cosmos. Heràclit fa incís en la dualitat, en la dialèctica dels particulars, mentre que Parmènides es concentra en la unitat, en la metafísica de l'universal. A efectes pràctics, el punt de vista d'Heràclit es revelaria més fecund per a l'estudi de la naturalesa, però els raonaments de Parmènides serien fonamentals per a explicar el desenvolupament posterior de la filosofia i el naixement de l'idealisme.

La dialèctica en l'Idealisme de Plató

El filòsof atenenc Plató, nascut el -427, va desenvolupar una complexa estructura filosòfica per intentar conciliar les aparents contradiccions entre el pensament d'Heràclit i el de Parmènides. La Teoria de les Formes, també coneguda com a Teoria de les Idees, suposa el naixement de l'Idealisme. Plató assumeix i intenta conciliar la dialèctica i la metafísica. Tanmateix, ambdós conceptes sofreixen una important transformació en el pensament platònic.

Plató recupera la dialèctica d'Heràclit però hi arriba a través d'un perfeccionament del concepte socràtic de maièutica, entesa com una activitat cognoscitiva, com un mètode de coneixement. La maièutica, que es podria traduir com la "tècnica d'assistir el part", va ser per a Sòcrates un mètode d'aprenentatge que, a través de la formulació de preguntes, permetia l'adquisició de coneixement. El part es presentava com una metàfora del procés d'aprenentatge, on el deixeble "donava a llum" el coneixement per ell mateix, gràcies a l'assistència del mestre, qui actuava com una llevadora, formulant les preguntes pertinents. Tanmateix, tal com es percep en els mateixos diàlegs de Plató, on molts debats queden inconclusos, aquest mètode de coneixement tenia clares limitacions. La virtut de la maièutica era aportar un punt de vista crític a la reflexió filosòfica, fins llavors totalment sotmesa als mites i les tradicions, però en cap cas aconseguia formular conclusions sobre els objectes d'estudi. Amb els seus límits, la maièutica servia clarament als propòsits de Sòcrates. D'una banda, guiava als deixebles al reconeixement de la mateixa ignorància com a pas previ per a l'adquisició del coneixement, una idea resumida en la famosa sentència "només sé que no sé res". D'altra banda, suposava l'assumpció d'una posició crítica per part del filòsof davant dels coneixements validats per les tradicions i avantposava el pensament racional al pensament mític.

Plató sembla haver volgut complementar i superar la maièutica del mestre Sòcrates amb la seva substitució per la dialèctica, "l'art de la conversa". D'aquesta manera, la dialèctica esdevé amb Plató un mecanisme de coneixement que es pretén més perfeccionat que la maièutica socràtica i que es presenta com capaç d'assolir conclusions mitjançant l'ús de la raó. Tanmateix, la dialèctica platònica es manté circumscrita i limitada pel marc ideològic del pensador, l'Idealisme, marc que determina la totalitat de la seva concepció filosòfica. A la pràctica, l'idealisme de Plató rebaixa la dialèctica a un mètode i eleva la metafísica per damunt de la resta de ciències.

Amb la formulació de la Teoria de les Formes, Plató també intenta donar resposta a una de les qüestions més fonamentals de la filosofia, la relació entre l'universal i el particular. L'idealisme platònic propugna l'existència d'unes idees o formes universals que romanen en un àmbit metafísic, més enllà de la naturalesa perceptible, formes que són incognoscibles a través de les percepcions i només poden ser conegudes a través del pensament racional. La realitat física i material que percebem és per a Plató només una manifestació particular i imperfecta d'aquest Món de les Idees. La realitat física, sempre subjecta a una permanent transformació, és per a Plató com una mala còpia d'una existència perfecta anterior i immutable, obra d'una consciència racional superior que habita més enllà de la realitat material, en el Món de les Formes. Des d'aquest punt de vista, per exemple, tot ésser humà no és res més que una versió particular i imperfecta de la idea universal i perfecta d'ésser humà, originalment concebuda per una ment que podríem anomenar divina. Per a Plató, en definitiva, la matèria prové de la Idea, que és prèvia, perfecta i immutable i que constitueix la veritable essència.

En el marc d'aquesta concepció idealista, Plató explica la dialèctica com un mecanisme que permet a la ment humana particular prendre consciència de l'existència de les idees universals. La dialèctica és, doncs, un procés, un mètode, que, per a Plató, consta de dues fases fonamentals, l'ascendent i la descendent. En primer terme, en una fase ascendent, l'observació de característiques comunes en les coses i els éssers particulars, permet a la ment humana intuir l'existència metafísica d'unes formes universals ideals que vénen a conformar una categoria. En segon terme, en la fase descendent, a partir del coneixement d'aquestes formes universals, la ment humana pot reconèixer l'existència d'altres particulars que responen als mateixos ideals i englobar-los en la mateixa categoria. Amb això, Plató no només sotmet la dialèctica a l'idealisme, sinó que també fa lloc en la seva teoria del coneixement als dos mètodes de raonament elementals: el pensament inductiu i el deductiu.

Mitjançant un agut bastiment conceptual, a força d'unir pedaços d'idees dels pensadors que el van precedir per a teixir un nou llenç, Plató va intentar donar resposta a les principals qüestions filosòfiques del seu temps, harmonitzar precàriament les aparents contradiccions entre les veritats irrefutables i paradoxals d'Heràclit i de Parmènides amb la duplicació de la realitat en dos mons i, al mateix temps, no qüestionar el cos de creences i tradicions que constituïen el sistema religiós oficial. Així, segons Plató, el món físic, una il·lusió, seria el món d'Heràclit, on tot està sotmès a la transformació constant, però el món veritable, el de les Idees, seria el de Parmènides, on l'essència de les coses roman en la perfecció esfèrica. La posició privilegiada de Plató li va permetre fundar l'Acadèmia i exercir una notable influència en la societat atenenca. Les seves teories van ser rebudes positivament per les elits, ja que no posaven en risc el sistema esclavista establert i, fins i tot, servien per a legitimar-lo. A diferència d'Heràclit, Plató no es preocupava tant de l'ètica dels individus particulars, sinó que se centrava en la moral de la societat ideal i en les lleis universals.

La dialèctica com a mètode en les primeres refutacions de l'Idealisme

Tanmateix, la Teoria de les Idees va ser rebatuda des de la seva concepció, en primer lloc, pels cínics, qui es consideraven els autèntics hereus del pensament socràtic. Des d'Antístenes a Crates i Hiparquia, passant per Diògenes de Sínop, el cinisme va rebutjar frontalment la concepció idealista i va acusar Plató d'haver atribuït falsament la Teoria de les Idees al mestre Sòcrates, per a dotar-la de prestigi. El cinisme va portar a l'extrem el pensament socràtic, va rebutjar tota forma d'especulació metafísica i va convertir l'ètica en el principal, gairebé l'únic, àmbit de la reflexió filosòfica.

Més tard, va ser el mateix Aristòtil, deixeble de Plató, qui va qüestionar l'Idealisme del seu mestre, des de posicions exclusivament racionalistes. Per a Aristòtil, la creença en un Món de les Formes era artificiosa i no se sustentava sobre criteris estrictament racionals, sinó que es justificava a través de mites i sofisticades al·legories. Així mateix, considerava que Plató no havia explicat de manera racional la relació causal que provocaria que els universals ideals del Món de les Formes esdevinguessin coses particulars en el món físic. El caràcter filosòfic d'Aristòtil va ser fonamentalment empíric, partia de l'experiència com a font de coneixement. El seu interès era el coneixement racional d'allò que és, que existeix, de l'existència física. Sense definir-se així explícitament, el seu enfocament era molt més materialista i pràctic. Això xocava frontalment amb la concepció d'un Món de les Formes situat més enllà de l'existència física que pot ser percebuda per les percepcions.

Contradient al seu mestre, Aristòtil assegurava que només hi havia un món i que aquest era el món físic, perceptible pels sentits, que es trobava en permanent transformació. Amb això, recuperava l'essència de la concepció còsmica d'Heràclit, visió que li va permetre desenvolupar un estudi més empíric de la realitat, fonamentat en l'observació, la mesura i la racionalització dels fenòmens naturals. Amb Aristòtil, comencen a consolidar-se les categories i diferents branques de la filosofia: física, ètica, lògica, política, economia i també metafísica. Per a superar les paradoxes metafísiques de Parmènides, Aristòtil desenvolupa raonaments lògics molt aguts, com la distinció entre acte i potència, entre matèria i forma o entre la regió supralunar i la regió sublunar del cosmos.

Tanmateix, en la concepció d'Aristòtil, la dialèctica segueix sent fonamentalment un mètode i en molts sentits és assimilat a la lògica, tal com l'entenem avui dia, com una protociència dels principis de demostració i argumentació. Aristòtil no recull el sentit complet del terme dialèctica, no desenvolupa la visió del cosmos defensada per Heràclit, segons la qual el moviment i la transformació constant de la natura és resultat de l'antagonisme de contraris. En lloc d'això, Aristòtil se centra en l'estudi de la relació causa-efecte i assenta les bases d'una concepció mecànica de l'univers, on tot moviment és resultat o conseqüència d'un moviment previ, anterior.

La dialèctica dins del Trivium en l'escolàstica

El terme dialèctica sembla haver passat de l'antiguitat clàssica al món medieval a través de les obres de Plató i Aristòtil que foren recollides per la tradició escolàstica. Coneixem per escolàstica el moviment teològic i filosòfic que durant l'edat mitjana va intentar utilitzar la filosofia de la filosofia grecollatina per a complementar la concepció religiosa del Cristianisme.

Plató i Aristòtil foren els dos filòsofs grecollatins més valorats per aquesta tradició i les contradiccions entre els seus sistemes de pensament no van impedir que els acceptessin com a veritats irrefutables. Això va ser possible per una esbiaixada i interessada lectura de les seves obres, de les quals es van extreure idees aïllades que reforçaven els preceptes sagrats del cristianisme. D'aquesta manera, l'escolàstica va anar creant un cos filosòfic nou, on el Món de les Formes de Plató era utilitzat per a reforçar la idea d'un regne celestial d'iconografia cristiana, mentre que l'empirisme d'Aristòtil servia per enfrontar els aspectes més mundans i pràctics de l'existència.

En el marc de la tradició escolàstica, la dialèctica va passar, junt amb la gramàtica i la retòrica, a formar part del Trivium, el conjunt fonamental de les "tres vies" o disciplines literàries relacionades amb l'eloqüència. Juntament amb el Quadrivium, que agrupava l'aritmètica, la geometria, l'astronomia i la música, el Trivium formava part de les conegudes com a "Set arts liberals" doctrines intel·lectuals oposades a les Arts Mecàniques o artesanals.

Com a part del Trivium, la dialèctica va seguir cenyida a la concepció aristotèlica que la comprenia com una forma de lògica, centrada en l'estudi de l'argumentació i el discurs. Durant tota l'Edat Mitjana, el terme va quedar circumscrit a aquesta esfera de pensament i va romandre subjugat a la concepció idealista predominant.

Tanmateix, el significat de la dialèctica segons la concepció d'Heràclit va sobreviure amb altres noms fora dels límits de l'ortodòxia escolàstica, en el context dels grups gnòstics i hermètics que defensaven una visió dualista de l'univers. Aquests corrents heterodoxos de pensament, com l'hermetisme i el gnosticisme, que promovien una filosofia sincrètica, molt influenciada tant per filosofies hel·lenístiques com per cosmologies orientals, van mantenir vives idees molt pròximes a la dialèctica.

Acózar, 2018

Etiquetes de comentaris: , ,